Mentre els segles van arribant i les societats europees manifesten l’ambició de llibertat, diàriament i en tots els seus àmbits, les petites mostres de població indiquen que tot i que es demani un avenç a favor dels drets humans, encara no estem capacitats per incorporar-los al nostre dia a dia. Milions de persones es desplacen cada any cap a un nou destí amb la finalitat de buscar un millor futur que el que els espera. Abandonar els seus entorns i començar de nou és un repte que ja forma part del present de moltes famílies. Però encara avui la diversitat tant cultural com social no és acceptada en la seva totalitat.
Per la seva proximitat amb Àfrica i l’estabilitat que presenta, Espanya és des de fa 10 anys el país de la Unió Europea al que més immigrants hi arriben. Així ho va confirmar un informe intern de les Nacions Unides sobre moviments de població. La majoria d’aquests ciutadans no precisen de visat per entrar al país ni per restar-hi durant més de 90 dies. D’aquesta forma entren com a turistes o a visitar familiars, tot i que el seu veritable objectiu sigui buscar feina i instal•lar-se. L’abús d’aquesta circumstància ha portat a les autoritats comunitàries a restringir aquesta possibilitat a les nacions amb major volum d’immigrants sense papers a Europa. En el millor dels casos la família aporta els diners necessaris per a arribar a Espanya però d’altres no tenen més remei que recórrer a màfies que els en deixin.
UNA NOVA SOCIETAT: ADAPTACIÓ Catalunya, autonomia de gran sector industrial supera any rere any els índexs d’immigració rebuda i afronta l’onada d’estrangers dels últims anys gràcies a les ajudes tant estatals com les provinents de la Generalitat. En un país com és Espanya que conté una cultura fruit de diverses societats que l’han anat conquerint, l’acceptació i la assimilació del concepte de “diversificació”, aparentment, hauria d’estar a l’ordre del dia. I és així en les capitals com Madrid o Barcelona i a les ciutats amb els majors índexs de població, però en els nuclis més concentrats, la incorporació dins la societat local és més complicada. Aquesta manca d’acceptació, juntament amb les diferències socials, culturals i religioses evidents, ha provocat que poc a poc s’hagin anant creant comunitats formades per ciutadans provinents dels mateixos països i una separació entre les diferents “nacionalitats” o cultures ha esdevingut en un desordre dels àmbits cívics que han comportat prejudicis, desconfiança, problemes de convivència i fins i tot un síndrome en els immigrants conegut com estrés d’adaptació sociocultural.
Vídeo referent a la visió d’un immigrant al arribar a Espanya
:
FEINA: MÀ D’OBRA O NEGOCI PROPI Una vegada arriben aquí calen aproximadament uns dos anys fins que poden obtenir el certificat i ser acceptats com a immigrants residents legalment a Espanya. Durant aquesta època es veuen forçats a subsistir amb feines de gran esforç i mal recompensades que sovint són rebutjades per la societat espanyola. Per aquest motiu, un cop aconsegueixen els papers una part d’ells opten per obrir un negoci propi que els aporti una millor qualitat de vida i els asseguri l’estabilitat. Això, a ulls de la població autòctona, és vist com a una imposició de cultures provinents d’arreu per tal de suplantar la seva. Aquest fet, i el desconeixement de la realitat en que viuen, és el que provoca les tensions dins una mateix societat. A Vic, una ciutat de l’interior de Catalunya, el percentatge d’immigrants a crescut fins a assolir més del 20% de la població total. En total hi consten més de 80 nacionalitats diferents concentrades a la ciutat. A més, dins aquesta petita ciutat aplegada de diversificació s’hi troba, cada vegada més, un descontent general per part dels ciutadans cap a la incorporació de nous hàbits socioculturals. Tan és així que la popularitat del partit Plataforma per Catalunya ha pres rellevància en les darreres eleccions municipals aconseguint col•locar un regidor dins l’ajuntament. PxC, liderat per Josep Anglada, ex-franquista i d’ideologia d’ultradretes, va plantejar un nou pla per a la regularització de la immigració a Vic. En els darrers anys però el seu president s’ha vist envoltat de polèmiques que l’han atribuït la imatge de feixista i xenòfob de la qual no se’n pot desprendre. Malauradament, els partits que han passat per l’ajuntament no han sabut trobar encara la solució per a que els prejudicis no s’encomanin cada vegada més entre la societat i tot i portar a terme cada vegada més iniciatives fortes per la integració, postures com la d’Anglada van agafant forces. Qui és Josep Anglada?
