Estem disposats a suportar a l’estranger només quan s’acosta a nosaltres com a inversor, consumidor de luxe i mà d’obra necessària i barata. Però, quan el treball (o la falta de treball) es converteix en un problema social central, quan ja es comença a admetre que ja no es possible una societat a plena ocupació, sobren, precisament els treballadors immigrants.  És aleshores quan sense saber com ni perquè, escoltem la frase mítica: “Els immigrants desenvolupen els treballs que els espanyols no volen realitzar”.

Immigrant treballant en el sector de la construcció

En qualsevol cas, la realitat és que els espanyols volen treballar d’acord a les conquistes socials dels últims decennis, és a dir, portant a terme una jornada laboral adequada, en unes condicions laborals adequades i amb un salari adequat. En el cas d’una empleada de la llar, desitjarà la jornada laboral que marqui el conveni i per el salari que marqui aquest conveni. Però sempre hi haurà un immigrant que estigui disposat a fer més hores i per menys diners i sense estar donat d’alta en la seguretat social. D’aquí a que pocs espanyols estiguin disposades a renunciar als drets laborals que tant temps i esforç han costat al poble espanyol i adaptar-se a les pretensions més humils de la població immigrant.

En el camp, no hi falten espanyols disposats a realitzar les tasques agrícoles, però sempre hi haurà immigrants que acceptaran jornades de deu hores, sis dies a la setmana, per menys diners, sense segur agrari i en hivernades desprotegits enfront als pesticides. I així podem seguir amb la resta de treballs. I tot i quan es compleixi estrictament la normativa laboral, sempre hi haurà immigrants de sobra per cobrir aquests llocs de treball. És aleshores quan sobra mà d’obra i els empresaris no necessiten incentivar als treballadors augmentant els salaris i per consegüent elevar el seu poder adquisitiu. Els baixos salaris permeten que els de sempre tinguin més beneficis que mai. Els perjudicats són, un cop més els espanyols que composen la classe obrera treballadora, és a dir, la majoria de la població.

Sembla però que la situació que hi ha hagut fins ara es transforma, davant del panorama espanyol de crisi. Davant de la manca de treball, espanyols i immigrants equiparen les seves possibilitats, sous, i condicions laborals.

Què cal fer aleshores en un moment on la crisi solapa totes les oportunitats laborals que tenim al davant? Segons el ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, les dades assenyalen que la taxa d’atur a Espanya està situada actualment en el 11,3%. Les previsions van “in crescendo” i es calcula que a finals d’aquest 2009 les xifres se situaran al voltant dels quatre milions d’aturats.. Davant d’aquesta situació cal afrontar més que mai la convivència laboral amb el treballador immigrant. Es preveu que més de sis mil empreses tancaran les portes al llarg d’aquest 2009 i a principis del 2010.

Aturats fent cua a les oficines de treball

 

Quins seran doncs, el supervivents d’aquesta jungla? Seran els menys remunerats els més beneficiats d’aquesta època grisa per l’economia? Tornaran els espanyols a treballar al camp i realitzar tasques que realitzaven els immigrants?.El que queda clar, és que davant del panorama d’atur, ningú restarà quiet. No hi ha treball per als espanyols. Tampoc per als immigrants. No tan sols s’acosta una crisi, sinó una lluita en la que sobreviure serà tot un repte. És imprescindible que en aquests moments d’alerta el govern actuï de forma ràpida, eficaç, i sobretot intel·ligent.